Torna a l'inici

Estàs a: Caminada de Gósol > Caminades anteriors

La Caminada | Com arribar  | Caminades anteriors   | Colˇlaboradors  | Gósol    | Contactar  |

6a Caminada - 1993

Ja fa més de vint anys que vaig venir a Gósol per primera vegada. Havíem deixat el cotxe a Guardiola i, com ja havíem convingut, un tot terreny ens recollí per fer la trentena de quilòmetres per una inicial carretera que aviat es convertía en una pista plena de rocs i forats, no apta per a petits utilitaris.

Seguint el meu costum, m’havia llegit les ultimíssimes pàgines escrites per Cèsar August Torras de les guies “Pirineu Català”. Eren el resultat d’algunes excursiones fetes a primers de segle per aquestes contrades, quan amb alguns companys del CEC preparaven els itineraris que poc temps després es publicaven al volum “Berguedà”.

Mentre el potent vehicle anava menjant-se el camí, em recordava, també, d’una empresa formidable iniciada cap als anys vint. Era l’obra del Cançoner Popular de Catalunya, creada per tal de recollir tota la música popular de casa nostra. Tancant els ulls m’era fácil imaginar aquell gran musicòleg que fou mossèn Higini Anglès, qui, acompanyat de l’erudit Pere Bohigas i Balaguer arribaven, gairebé 50 anys abans que jo, de l’Espà:

“Som a migdia del dissabte, 22 de juliol de 1922, quan arribem a Gósol. Davant els camps i esplanades ben amples, plenes de sembradura, tanmateix respirem… A Gósol se’ns tractà amb generositat summa i senzillesa entendridora… El Batlle de la vila –Casimir Soler- ens tocà amb el violí un Contrapàs curt, El ball de les cósses i La Francesa. Els ballets antics encara són populars per ací; i cada any per la Festa Major es ballen encara”.

“El diumenge, com a cada dia de festa que era, i essent com són els de Gósol gent de costums cristianes, tinguérem l’avinentesa de reunir deu o quinze  dones, les més cantaires, a una casa, de matí i tarda. Déu n’hi do encara de la feina que férem: recollírem 59 cançons!... D’entre tants homes que provàrem com a cantadors, sols un sabia la cançó de llaurada; fou n’Isidre Cardona, fill de Gósol… Tot marxant de Gósol, veiérem com els fadrins feien ball dins d’una entrada; el ball el guiava el Batlle esmentat, amb el violí ja típic de muntanya. Les noies eren joves, i a una senzilla indicació paraven el ball i es prestaven a donar-nos una mostra dels jocs cantats dels infants…”

Un fort sotrac em féu obrir els ulls. L’altiu Pedraforca ens dominava. A contrallum, fins i tot feia una certa basarda. A còpia de sotracs i d’alguna patacada, anàvem fent la sinuosa pujada cap al coll de la Trapa (era millor que no pas anar per Saldes). Passat el coll, aviat el paisatge s’anava obrint i ens acostàvem a la desitjada vall gosolana.

A la fi, un xic massa trampejats i macats a causa de l’estat el camí, arribàvem a la plaça del poble. Encara es podía veure, en aquella hora del capvespre, l’imponent Cadí i, mirant enrera, un Pedra ben diferent del que havia vist feia una estona. Ens acolliren a Cal Tinent (parents com eren dels meus companys). I prop del foc, a l’escó, la férem petar fins tard. Per a mi, nouvingut, tot el que escoltava era captivador.

L’endemà va ploure tot el dia. Eren els primers dies del mes de maig. Prop del Coll de Josa, i a causa de la pluja, vam recular. Al vespre, cercant una mica de conversa, ens aixoplugàrem a Cal Cinto. Era ben ple: l’estufa, al mig, funcionava de valent: el fum del tabac; les converses creuades, et feien sentir bé. Em vaig acostar, respectuós, a una taula on es feia una timba de cartes. Quan vaig creure que no importunava massa, vaig gosar preguntar: “I demà, que potser plourà?”. Sense ni mirar-me, el gosolà em contestà: “Si vol, prou”, i continuà la seva partida, immutable. 

De bon matí, tota la vall de Gósol  era blanca. Durant la nit, la neu havia deixat uns bons centimeters de coixí sobre les cases i els camps. Vaig pensar, immediatament, en aquella filosófica resposta (si vol, prou), i vaig somriure interiorment. 

He tornat moltes vegades per aquí; he passejat pels seus carrers, he vist el ball de les cósses, he escoltat les llegendes, he visitat l’església del Castell; he pujat, també, al Verd, l’Ensija, el Cadí, el Pedraforca; he baixat al Pont Cabradís, he begut aigua de la Font de la Roca, he vist Cerneres, Josa, Tuixén i la Canal del Cristall, però no se m’ha esborrat encara la meva pregunta a l’home de les cartes i, sobretot, la seva arriscada resposta. No sé si encara juga a cartes, però el que sí puc asegurar és que, des d’aquell dia, la llum, el color, la pluja, el bon clima de l’estiu, les matinades o capvespres i els gosolans són un reclam que ningú no pot refusar.

Per això avui ens retrobem els amics de la Caminada Popular de la Vall de Gósol.

 

Albert Ruiz i Elies

Centre Excursionista de Catalunya