Torna a l'inici

Estàs a: Caminada de Gósol > Caminades anteriors

La Caminada | Com arribar  | Caminades anteriors   | Colˇlaboradors  | Gósol    | Contactar  |

12a Caminada - 1999

Vaig néixer en un poble a pocs metres sobre el nivell del mar i m’he passat la vida a Barcelona, amb el Tibidabo i el Gegant del Pi com a referents més alts. La ciutat em té ben atrapat. Els cinemes, els teatres, les sales de concerts, les cases modernistes, les exposicions i, per què no dir-ho?, els carrers, sobretot si hi ha arbres, els aparadors i la gent que s’hi guanya la vida: músics, firaires, estàtues humanes, titellaires... Sóc una mena d’urbanita a qui la muntanya li fa molt de respecte. Les màximes proeses que m’he permès han estat les suaus caminades populars pels boscos de Castellterçol.

 

Pel que fa a Gósol, he de confessar que només hi he estat de pas amb motiu d’una visita turística en companyia d’uns amics que tenen les cames més rovellades que les meves: baixar del cotxe després de molts quilòmetres sota la pluja –quan la muntanya plora, la plana riu-; admirar, de sobte, l’esclat del sol que esgarrapa els núvols i imposa una blavor tan intensa que enlluerna; buscar un hostal on treure el ventre de pena i, a cada revolt de camí, deixar anar, de bona fe, unes quantes exclamacions ben sinceres d’aquelles que ens han valgut el malnom pejoratiu de camacus. Què hi farem!

 

El Pedraforca domina el panorama. Qui s’hi pogués enfilar!, però a mi se’m fa una muntanya només pensar-hi. No cauré en el parany de glossar un paisatge que tots plegats coneixeu molt millor que no pas jo, però no em costa imaginar tots els matisos del verd i aquells grisos i marrons que tornaran a admirar el miler llarg de persones que aquest estiu participaran en la 12a Caminada Popular. Si he de dir la veritat, m’emociona l’actitud del caminaire que emprèn la ruta de bon matí sense neguit competitiu ni l’esperança d’una recompensa que no sigui l’espectacle tan viu de la natura en una època radiant. No faré menyspreu de ningú, però m’interessa molt més l’esperit que porta a caminar-hi, a admirar-la, a integrar-s’hi fins a formar-ne part, que no pas el sentit utilitari de treure’n tot el que es pugui, ja siguin bolets, maduixes o gerds, quan la pressa per omplir el cistell fa posar la directa de cara a l’objectiu tot negligint la bellesa que t’envolta. Ja sé que en altres temps la muntanya era un recurs per a les economies humils que hi obtenien la llenya imprescindible per passar l’hivern, alguns fruits i, també, llebres i conills. I, també, que l’activitat d’alguns caçadors equilibra un bosc més brut del compte de la presència excessiva del senglar. D’acord! Però les errades no les fan les muntanyes, i avui m’estimo més la devoció d’aquell que les trepitja amb respecte i que no vol treure altra cosa que una pàgina més de l’àlbum particular de records inoblidables.

 

Un diumenge d’aquest estiu, llegint un diari a l’ombra per evitar la xafogor de la ciutat, pensaré en vosaltres i us envejaré, amics caminaires de Gósol.

 

Joaquim Carbó

Escriptor