Torna a l'inici

Estàs a: Caminada de Gósol > Caminades anteriors

La Caminada | Com arribar  | Caminades anteriors   | Colˇlaboradors  | Gósol    | Contactar  |

15a Caminada - 2002

CAMINS

 

Us heu aturat mai a rumiar els grans interrogants que planteja un camí?

 

No em refereixo pas a una autopista, invent del s. XX que es resol en mans dels enginyers, gent a la que admiro perquè, com els gegants de les rondalles, són capaços d'aplanar els rocams com si fossin camembert. A mi, el que més m'intriga són els caminois, aquelles senderes que es fan entre matolls i arbusts, de ziga zaga en ziga zaga, per anar vers no se sap ben bé on. Car si hi ha una cosa certa és un que cop t'hi fiques no en veus mai la fita. T'hi endinses a cegues.

 

Un camí és un misteri. Un camí de muntanya ve a ser com un acte de fe       - o de tossuderia que, si fa no fa, és el mateix - perquè aparentment, aquell trencall no sembla que meni enlloc. Cal doncs una certa voluntat de perdiguer per dir-te: "si està petjat vol dir que algú hi ha passat abans". Qui? Quan? Quantes generacions han apartat aquelles branques bufetajadores fins a deixar el sol atapeït? Per anar on? A veure aquí? O a fer que? Quantes torrenteres o turbonades n'han esberlat el rastre? El primer que hi va passar era béstia o persona? La primera persona que hi va passar - en quina reculada antigor? - era home o dona? Fugia o descobria? Anava o venia? I la segona criatura que va enfilar per allí, perquè en va repetir la ruta? Perseguia o confiava? Era la mateixa, però ja tornava? D'on? De què? La resposta més exacta que em puc fer és: Ves a saber!

 

I aleshores, hi vaig. Estic pels mètodes empirics, jo.

 

A més, trobo una remarcable bellesa poètica en la certesa que així, passant per allí on no se sap qui hi va passar primer, és com es van fer tota aquella pila, munió, infinitud de camins que, com mana la tradició, van a Roma.

 

Tanmateix, a Roma, jo, hi vaig anar amb avió. Però a Gósol, no. A Gósol a peu, des de Tuixent, quan Josa encara era abandonada, enfilant el coll pel dret. Davant meu hi havia les cames peludes d'un xicot amb shorts. Al voltant, la remor de l'aigua que ens guiava. No veia gaire més res perquè era nit fosca i tancada. Per tot, una mena de plaer frisós. I el misteri de dir-nos : "Vols dir que anem bé?"

 

I tant bé com anavem! És molt senzill, anar. Tan senzill com tornar. Cal només posar un peu davant l'altre i recomençar. Un cop i un altre. Amb una tossuderia de segles, de mil·lenis, de minuts seguits, seguidets. Amb la tossuderia que m'ha menat tantes vegades, a mi i a vosaltres pels voltants de Gósol, si no al seu cor. I au, som-hi! Un dia potser si, potser no, en desxifrarem el misteri...

 

Teresa Duran

Escriptora