Torna a l'inici

Estàs a: Caminada de Gósol > Caminades anteriors

La Caminada | Com arribar  | Caminades anteriors   | Colˇlaboradors  | Gósol    | Contactar  |

17a Caminada - 2004

Els amics de la Caminada Popular de la Vall de Gósol em demanen que faci la presentació de la d’aquest any. Moltes gràcies.

 

Amb el meu marit, Agustí Jolis, vam dur a terme a partir de l’any 1948 les nostres guies de muntanya. Començàrem  per la de l’Alt Berguedà i Cardener, continuàrem per la de la Cerdanya i no vam parar fins a recórrer tota la serralada del Pirineu. En repetir les guies amb noves edicions, sempre repassàvem i fèiem de nou totes les excursions i les pujades als cims per veure si hi havia alguna variació. Estic acostumada, doncs, a caminar i al mateix temps a contemplar la bellesa de la natura com un regal que, en més d’una ocasió, no sabem apreciar prou bé.

 

Em plau, en aquesta ocasió, de fer esment dels comentaris que fa el capellà de Gósol, mossèn Ramon, en la presentació de la 9a Caminada: “Com s’anava a les festes majors? Com es feia el contraban? També s’anava a la Vall d’Aran i al Pallars a comprar bestiar. Allò era caminar”. Estic completament d’acord amb ell.

 

En les estades  Gósol, a la fonda Tampanada, més d’una vegada ens explicaren que els músics que llogaven per animar la Festa Major venien per la muntanya i, en arribar a les envistes del poble, es posaven a tocar per avisar que arribaven i que tot seguit estarien amb la bona gent que els esperava amb delit. 

 

M’agrada caminar, com ja he dit abans, però també m’agrada esquiar i escalar. Per això, i com a presentació de la Caminada Popular, trobo adient evocar una sortida que vaig fer, fa anys, per les muntanyes del privilegiat poble de Gósol.

 

El 9 de juny del 1946 arribem a Guardiola de Berguedà amb el tren de Magòria o Ferrocarrils Catalans, que hem agafat a la plaça d’Espanya, a Barcelona. Un camió que fa el transport del carbó de les mines ens deixa sota el petit poble de Saldes, base de les nostres escalades al “Pedra”, principalment per la seva paret Nord. Aquesta vegada hi vaig amb un dels meus companys d’escalada, l’Agustí Faus, amb l’Agustí Jolis, president de la Secció de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, que un any més tard esdevindria el meu marit i dos companys més, també del Centre, en Lluís Estasen, l’escalador que va obrir la primera via important a la paret Nord del Pedraforca, la via Estasen, i l’Estanislau Pellicer, president de la Federación Española de Montaña a Barcelona. Els tres últims es quedaran a Saldes i demà al matí pujaran per les costes d’en Dou al pollegó Petit. En Faus i jo tenim un altre projecte, volem escalar la paret Sud del mateix pollegó sortint del prat de Reu. L’endemà ens trobarem tots al cim.

 

Dinem a la fonda de Cal Ramonet i fem una sobretaula molt llarga amb els nostres veterans companys. L’Estasen, principalment, recorda que aleshores sortien del santuari de Gresolet i ens explica les seves vivències en els diversos intents i en la seva primera escalada definitiva a la paret Nord del “Pedra”, per la via que ara porta el seu nom. Tota una aventura de la seva joventut! 

 

Al final en Faus i jo ens n’anem. Pugem fins a la part alta del poble, fins a Can Minoves. A la seva pallissa hi hem dormit moltes vegades, principalment quan la pluja ens impedia de bivaquejar a la jaça dels Prats. És una família molt acollidora. Tenen una filla, la Palmira, una noia encisadora. No recordo què havia de fer, en Faus, a Gósol. Així que, enlloc d’anar directes al prat de Reu, enfilem el camí que surt de darrere la casa per anar primer a Gósol.

 

Hem deixat Gósol, però Gósol té màgia, té àngel, té una atmosfera que et sedueix, que no et deixa indiferent, costa d’anar-se’n. És el seu encimbellat castell? És l’estada del pintor Picasso? Són les històries de bruixes, bruixots i d’altra família de la mateixa mena que diuen que s’apleguen als cims del Pedraforca en certes circumstàncies?

 

Pas a pas ens acostem a la nostra fita: el prat de Reu, el nostre millor hostal per a aquella nit. És capvespre. Ens anem acomiadant dels pocs llums que il·luminen el privilegiat poble de Gósol, que té per guardià la monumental tartera i els cims del Pedraforca. Avancem en la foscor i entrelluquem les poques i llunyanes espurnes de llum del petit poble miner de l’Espà.

 

Hem fet una petita marrada per situar-nos al nostre bivac al prat de Reu, al peu de la paret Sud del pollegó Petit. Pot ser llegenda o pot ser veritat que els Bons Homes, en la seva fugida, buscaren refugi en aquest magnífic prat o a l’empara d’aquesta impressionant muralla? Fa una nit quieta, tranquil·la. Fem una bona dormida: hem de matinar.

 

De bon matí ataquem l’escalada. No es presenta tan fàcil com ens pensàvem i els passos són difícils i entretinguts. Tot i haver matinat, es fa llarg. Ja som a mitja tarda. Per fi arribem a una petita bretxa. Ja som a la cresta. Un petit esforç més i ja som al cim!

 

Com era d’esperar, ja fa hores que els nostres amics han tornat cap a Saldes. Com que ha fet un dia esplèndid, han pensat, i molt bé, que arribaríem assedegats i ens han deixat una cantimplora plena d’aigua. És un regal dels Déus! Tanmateix, tenim set.

 

Com que ja estem en el bon camí, ens afanyem per arribar a Cal Ramonet com més aviat millor. Suposem que els nostres amics deuen estar preocupats pel nostre retard. Nosaltres arribem contents de la nostra escalada i de la visita llampec que havíem fet a Gósol.

 

Ens costa deixar Gósol, als que estimem la muntanya. És un gran centre d’excursions per a tots els nivells. El proper “Pedra”, el Cadí , el Cadinell, les serres del Verd i d’Ensija i cal esmentar així mateix l’engorjat de l’Aigua de Valls amb el seu meravellós Pont Cabradís. Seguirà estant igual que fa anys? En un poble d’aquestes característiques es poden dur a terme moltes Caminades.

 

Als muntanyencs que encara no han participat en la Caminada Popular de Gósol, els recomano que deixin de fer-ho. Si jo fos jove, m’hi apuntaria! I als organitzadors, endavant!

 

Maria Antònia Simó Andreu

Centre Excursionista de Catalunya