Torna a l'inici

Estàs a: Caminada de Gósol > Caminades anteriors

La Caminada | Com arribar  | Caminades anteriors   | Colˇlaboradors  | Gósol    | Contactar  |

18a Caminada - 2005

Aquell llunyà mes de juny de 1950, vaig arribar per primera vegada a Saldes mig a peu, i  mig a dalt d’un dels camions que transportaven troncs a les mines de carbó. Els cabells al vent i el cap ple d’il·lusions, em tornaven poc a poc, a la realitat dels meus somnis. Allí al fons, retallat entre els núvols, el Pedraforca aixecava la testa. Al fi!… El ” Pedra”!

 

Es podia demanar més, en aquella época per a un jove de menys de vint anys abocat a l’excusionisme i a l’escalada?…I, quin acte més simbòlic i emocionant pagar aquelles tres pessetes al camioner que ens havia estalviat tot aquell tros de camí a peu, i quina emoció trobar-me en aquell indret tant somniat pel delit d’aventura! Sense perdre temps, carregàrem ràpidament motxilla a l'esquena i començarem a fer camí vers l’Enforcadura bo i després, d’haver fet un bon mos i un traguinyol a ca la Felisa. Que ferm aquell remuntar entre els arbres, i que enigmàtics  aquells negres nuvolots que llepaven les parets del Pollegó Inferior i la part alta de la tartera…I que furtives aquelles mini gotetes, que començaven a davallar del cel! En Josep Maria Torras, -sempre atent a la qüestió- aconsellà despullar-nos per guardar la roba a la motxilla, i quedar-nos en calçotets per si plogués més fort  mentre pujàvem. Al meu costat, en Joan Nubiola, -sempre eficient- ja està en draps menors, i jo – com sempre- retrassat i marxant a toc de timbal darrera els meus dos experts companys  que ja caminen pedregar amunt. La cosa era cantada. Cinc minuts després, l’aigua començava a caure a raig fet sobre nostre, i així continuà mentre esbufegant, remuntàvem els inestables rocs i arribàvem completament xops a la pre-històrica Bauma del Calderer.

 

Ara deixarem les motxilles i en una gambada podem pujar descarregats a dalt del cim del Pollegó Superior.

 

La proposta d’en Torres és ràpidament acceptada, i tots tres – en plena forma – sortim disparats vers l’Enforcadura, no sense abans, haver-nos submergit completament en una espessa boira. Entre grimpada i grimpada, jo m’entestava en la meva pregunta:

 

A quin lloc està Gósol?… A quin lloc està Gósol?…

 

Però els negrots nuvolots del diable continuaven tapant el buit dels vertiginosos abims. Arribàrem al cim en plena tempesta i

 

On està Gósol?…

 

Descendírem novament a l’Enforcadura 

 

I ep! Nois. A quin lloc està Gósol?…

 

Descendírem novament a la Bauma, després d’una ràpida davallada  saltant per la tartera. Roba seca, un sopar a la llum dels llampecs  i a les vuit del matí, ja estem tots tres una altra vegada creuant i pujant la tartera vers el peu del Pollegó Inferior encara mig emboirat.

 

Encordats i amb la música del martell i pitons a la cintura, comencem l’escalada a la “Via Font”. Xemeneia amunt, i fent “ramonage” pregunto:

 

A quin lloc està Gósol? Amb un extraordinari horari fem el cim. Potser la segona o tercera ascenció? És igual no te importància…

 

Però… on està Gósol…? i sempre la mateixa resposta. Ací baix però ara està tapat per la boira.

 

Vaig tornar al “Pedra” mesos més tard. Escalàrem la Nord i la Xandri-Casanelles” al Pollegó Inferior. Però malauradament arribàrem al cim ja negre nit.

 

… A on és Gósol…? Si, ara era allí davant dels meus ulls,  però tot era fosc, i solament es veien pampelluguejar unes petites llumetes…

 

Per a mi dibuixant i pintor, admirador i aprenent constant del gran mestre Picasso, Gósol que havia estat el més interessant i proper dels seus passos, sempre m’havia interessat.     

 

        En un altre intent, un any més tard, erem ja al coll de la Trapa, quan un company es va torçar un peu. Ja en plena retirada, vaig preguntar a un home de cara arrugada i caliquenyo a la boca, i que venia de camí enllà.

 

        On està Gósol?…

 

 Ui!… Gósol des d‘ací no es pot veure… És després de l’Aspà… Més enllà de Sorribes, i més amunt del Torrent de Rubinat…

 

Finalment, un dia de l’any del Senyor, i després d’haver fet la “mili” lluny de casa, vaig tornar novament al Berguedà, i vaig entrar triomfalment a la plaça Major de Gósol… Vaig asseure’m molt feliç i satisfet en un pedrís de cara al carrer Picasso i tot respirant profundament l’airet que baixava ufanós des del proper Cadí,  vaig mirar  amunt i vaig llençar una fervent horació de gràcies al cel.

 

Beneïts i benaurats sigueu, tots els que a Gósol arribeu.

 

                                                Isidre Rodrigo
                                                        “Rodri”