Torna a l'inici

Estàs a: Caminada de Gósol > Caminada 2018

La Caminada | Com arribar  | Caminades anteriors   | Colˇlaboradors  | Gósol    | Contactar  |

Caminada 2018

Portada Caminada Informació bŕsica Recorregut i mapa Inscripcions

Invitació a la marxa

En el llibre d’un antic savi, d’aquells que escrivia amb lletres quadrades de traç gruixut i  amb dibuixos estranys, s’hi deia que hi ha un temps per a cada cosa sota el sol i que tot  és escaient al seu temps; tot seguit desgrana vint-i-vuit accions possibles, bones totes elles al seu moment, és clar, malgrat ser antitètiques, ben oposades: n’hi ha una de brillant i, tot seguit, una altra d’opaca, n’hi ha una que  condueix a la vida, enfront d’una altra amb sabor de mar. N’hi ha una per cada dia durant quatre setmanes, d’un mes, paraula que recorda la lluna, uns dies radiant i clara, altres cops cendrosa o fins absent als ulls d’aquell que sols veu el que veuen els ulls.

Vinga, que ara són dies d’amuntegar caminades, fins a esbufegar al ritme apressat d’un cor esforçat, de marxar vers ambicioses fites més enllà dels estrets límits de les nostres valls, tot somiant paisatges immensos; són dies d’imaginar traçats, com si d’amples camins es tractés, solcant les llises parets de pedra dura que fan inaccessibles el cim dels nostres gegants.

Ara és el moment de flairar amb força la reïna dels pins i l’olor de la terra xopa, laboratori de vida, de regar els camins amb la suor d`un esforç massa intens: devessall de sentors, de sensacions i colors, des del verd intens, quasi negre dels blancs avets prop de la collada pregona, l’atzur brillant del cel transparent, i l’encegador daurat del sol d’un migdia d’estiu.

Sí, ara és el moment, de trenar amb joia i gatzara, estrets nusos que lliguen les vides d’homes i dones de pobles diversos, d’escurçar distàncies, gossos d’atura temibles, d’anar tots a la una, vencent desconfiances atàviques, vers el terme innocent del final de la cursa per compartir agraïts una fresca beguda.

Vinga, vinga, que ens esperen els riures que són propis del començ del camí, quan frescos encara són lluny les primeres pujades, o el caliu de l’amic que ens esperona proper, somrient, o llunyà, potser a través d’un missatge de mòbil, de l’amor que ens anima, tot donant-nos la vida.

Vinga, vinga encara, formem poble, teixim per la nostra terra vestits de teles diverses i colors diferents, cosides amb punt rigorós, que res ni ningú no podrà mai esquinçar. Quina necessitat no en tenim, no diré d’amistats profundes o de fidelitats irrompibles, sinó de bells records de gestos simples, potser inconscients, d’un tímid fer educat, d’un somriure furtiu, d’algú que allarga la mà per acollir el pas vacil·lant.

Vinga, vinga, caminem per la terra rebent, que ens cal aprendre molt de la vida dels seus antics habitants, ells que colonitzaren el bell indret on nosaltres vàrem veure la llum daurada del sol, el nostre germà nodridor. 

Caminem, i omplim d’aire els pulmons. Caminem, i omplim de sentors el nostre cor. Caminem, i estimem…, estimem la nostra terra germana, i tots els seus habitants.

Caminem: ara n’és el temps, el seu moment oportú, que el vell savi anuncià, abans no vingui la neu i esborri els camins, abans no ens espanti la costa, i el camí vers la cleda esdevingui impossible.

Caminem i estimem!

P. Ramon Ribera. Santuari del Miracle.