Vint-i-cinc anys, vint-i-cinc caminades pels entorns del nostre poble.
Enhorabona els qui han maldat cada any per conservar-la com és. Tant se val, els ho hem d’agrair i molt, afegint-hi que els nostres entorns s’ho mereixen, potser hi ha molts pocs llocs amb tants de contrastos. Un rierol de no res fa rabeig a Torrent Senta i el pujolet amb la creu de terme dorm com una criatura en mans d’un gegant, el Pedraforca. Allà dies, catau de bruixes, ara catedral de Déu.
Vaig tenir la sort de veure-ho des d’un helicòpter. Era una meravella però no tocava a terra. Amb cotxe per les beneïdes carreteres, que fan la serp entre muntanyes, hi veus el pi negre i el pi roig, el sanguinyol vermellejant, però no et pots adonar de la farigola o d’una orquídia de bosc. El món té una bellesa humida i diria que líquida que cal empassar-se a petits glops.
Una vegada vaig veure a la televisió com la xiqueta eixerida parlava amb mestre Pau Vila. Per cert que va començar a tractar-lo de tu i sense adonar-se’n va canviar la girada. A l’home, que havia fet la geografia de Catalunya en tombs de la primera República i de sobrepuig havia fet la de Veneçuela i em sembla que la de Colòmbia, quan la mosseta li preguntava com calia fer la geografia li va respondre: “ Caminant, noia, caminant”. I vet ací la lliçó.
Una caminada per les nostres muntanyes no té res d’un rècord olímpic. Potser parlo com un vell que sóc, m’agrada molt el minyó que s’apressa i fa el tomb a grans gambades, però arribarà que ja no podrà córrer i s’adonarà de l’esplet vermell de les moixeres de guilla al Coll de la Bauma o veurà passar d’una llambregada una sargantana que juga a dinosaure.
Caminant pels boscos, mirant, veient, sentint i fins i tot respirant sense presses, la natura es converteix en una mare que ens porta en el seu ventre, ens amanyaga , ens fa llums i perquè no siguem malcriats ens envia tempestes.
M’hi torno, per als joves la caminada té alguna cosa d’olimpíada. I ben fet . Pels més grans és sentir i adonar-se’n d’allò que ens volta. Pels de ciutat és descobrir allò que ells no poden sentir ofegats pels remors. El beneït silenci d’un bosc que no malmet ni el torb de la neu.
Fa anys que sóc a Gósol hi vaig arribar quan la carcanada ja no em donava per caminades, tant com m’agradaria, però, mireu, el Clot de la Llacuna per allà el Torrent dels Rucs s’afilera la pollancreda, com una amiga fidel encara que canviï de vestit, núvia amb la neu, fadrina a la primavera, esponerosa a l’estiu, generosa a la tardor.
Assegut i mirant-los em trobo en una caminada que s’estén a espais infinits.
Mn. Josep Mª Ballarin i Monset
